El Torró d'Agramunt, és un exquisit dolç típic de Catalunya, i òbviament originari de la nostra localitat, situada a la província de Lleida.
Aquest torró es caracteritza per la seva elaboració artesanal, que s'ha transmès de generació en generació, preservant així una tradició centenària. Els ingredients principals que componen aquest torró són la mel, el sucre, la clara d'ou, i una selecció de fruita seca d'alta qualitat, com a ametlles i avellanes, que aporten un sabor distintiu i deliciós.
El que fa únic al Torró d'Agramunt és la seva textura, la qual és més suau i menys compacta en comparació amb altres tipus de torró. Aquesta particularitat es deu al procés de barrejat i enfornat de la massa, que li atorga una consistència lleugera i un sabor que es desfà en el paladar. A més, el seu sabor equilibrat i l'acurada selecció d'ingredients fan que aquest torró sigui una delícia molt benvolguda, especialment durant les festivitats nadalenques.
El Torró d'Agramunt compta amb una Denominació d'Origen Protegida (DOP), la qual cosa garanteix no sols la seva autenticitat, sinó també el compliment d'estrictes estàndards de qualitat. Aquest segell de protecció assegura que el torró s'elabora seguint les tècniques tradicionals i amb ingredients locals, la qual cosa el converteix en un producte de gran valor gastronòmic i cultural.
Sens dubte aquesta delícia és una de les joies de la nostra població, la qual ha conquistat paladars durant segles, i és per això que li dedicarem diversos articles en el nostre blog.
Al llarg d'aquesta sèrie, explorarem en profunditat diversos dels seus aspectes, com en aquest cas la seva història, i més endavant els secrets de la seva elaboració, la seva evolució al llarg del temps i el seu impacte cultural.
Com us apuntem, en aquest primer article, començarem el nostre viatge descobrint els seus orígens, desenterrant les arrels d'una tradició que es remunta diversos segles enrere. Acompanya'ns en aquest recorregut pel passat, present i futur d'un dolç que ha deixat una marca inesborrable en la gastronomia catalana.
TRADICIÓ CENTENÀRIA I SABOR AUTÈNTIC: LA HISTÒRIA DEL TORRÓ D'AGRAMUNT, UN DOLÇ TRESOR DE CATALUNYA
La referència documentada més antiga sobre la producció del Torró d'Agramunt data de 1741, segons es recull en una sèrie de cartes de la família noble Siscar, oriünda de la nostra població. Aquestes missives detallen el nombre de persones dedicades als diversos oficis presents en la vila en aquells dies. Aquesta informació es troba entre els últims documents adquirits per l'Ajuntament i està conservada en l'arxiu històric municipal.
En aquestes cartes s'esmenta l'ofici de torronaire, que destacava com un dels més nombrosos, amb un total de set persones dedicades a ell. Aquesta dada revela que la producció de torró tenia una gran importància en la vila i suggereix que la tradició es remunta a molt abans de 1741.
La falta de documentació que acrediti amb exactitud l'origen de l'ofici de torronaire a Agramunt es deu al fet que no era una ocupació a temps complet, sinó que sovint complementava l'agricultura o altres activitats, com la confiteria. Per aquesta raó, en els documents notarials, la torroneria apareix sovint com un ofici secundari. A més, la pèrdua de documents al llarg dels anys, especialment a causa de les diverses guerres que van afectar durament a Agramunt, ha contribuït a l'escassetat de registres històrics.
Malgrat l'escassetat documental, se sap que la torroneria ja estava establerta com una tradició a Agramunt durant el segle XVII. Aquesta tradició es va mantenir viva i va anar guanyant reconeixement, fins que en el segle XIX el torró produït en la vila va començar a ser conegut com a "Torró d'Agramunt". Aquesta evolució es pot corroborar amb el llibre " Tratado completo y práctico de confitería y pastelería", publicat en 1847, on s'inclou la recepta del "Torró de Mel o d'Agramunt".
Durant els segles XIX i XX, el Torró d'Agramunt va aconseguir gran prestigi, en part gràcies a la presència dels torronaires en fires, mercats i esdeveniments, especialment en els llocs que instal·laven per Nadal a Barcelona. En la fira de Nadal de Barcelona, els aquests solien situar-se en diversos punts de la Rambla i en els portals de les cases més cèntriques, on tenien llocs fixos. No obstant això, els torroners de Xixona aviat es van convertir en competidors, ocupant els d'Agramunt els llocs més estratègics i obligant els valencians a optar per llogar botigues o llocs més costosos.
Per a diferenciar-se, els torronaires d'Agramunt vestien de pagesos “endiumenjats”, amb els homes lluint barretines musques i les dones mocadors de seda blanca. La fama d’aquests artesans fins i tot va arribar a la literatura, com es reflecteix en l'obra de teatre "La Nodriza" de Serafín Pitarra, publicada en 1872, on la protagonista és una torronaire d'Agramunt.
Els torronaires d'Agramunt també participaven activament en fires i mercats de localitats pròximes i llunyanes, on sovint passaven diversos dies. En la mateixa Agramunt, mostraven el seu treball en les tres fires anuals: la del 3 de maig, la del 10 d'agost i la del 4 de desembre. La seva participació era tan nombrosa que en un document de 1803 s'esmenta que en la fira del 4 d'agost aquests no cabien en la plaça Major i Mercadal, per la qual cosa havien d'instal·lar-se sota els porxos, des de la casa de les monges fins a la del Sr. Jaume Borrell.
No obstant això, no es pot determinar amb exactitud quants obradors existien en la vila. Encara que es coneixen algunes de les famílies dedicades a aquest ofici, no és fins a l'aparició dels primers anuaris estadístics, on s'esmenta la indústria local, que es poden identificar amb precisió alguns noms i cognoms. Aquests anuaris i guies, no obstant això, sovint ofereixen informació incompleta o inexacta, ja que en registres posteriors es troba a faltar el nom d'alguns torroners que també exercien en aquesta època.
Durant la Guerra Civil, l'activitat torronera, igual que altres activitats econòmiques, es va veure greument afectada i es va paralitzar. Després de la guerra, es va reprendre la producció, però els problemes de proveïment de matèries primeres, especialment d'avellanes, van generar grans dificultats. Algunes famílies van abandonar l'ofici durant la postguerra, però altres van continuar fins al dia d'avui, mantenint la tradició d'elaborar torrons amb els ingredients i processos característics que han fet famós al Torró d'Agramunt.
En l'actualitat, la presència del Torró d'Agramunt en fires, botigues, supermercats i grans superfícies comercials ha estat clau per al seu reconeixement, juntament amb els distintius atorgats per la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea.